(Carta d’una mare) Bon dia estimat centre educatiu i Conselleria d’educació,
Aquesta petita historia va dirigida a tots i totes els que treballeu en el sistema educatiu del CEIP Pare Bartomeu Pou. El “bitxo” ens ha donat una oportunitat per aprendre a valorar les petites coses i a tenir una experiència de vida millor i a valorar una mica més el que ens envolta. Seguint la mateixa línia d’aquesta història, dono les gràcies a tot l’equip per enviar deures en fitxes i el respectar el “ritme de cada infant” on es segueix reforçant els sistemes de fitxes-passiu i reforçar la seva memòria creativa, la imaginació i les ganes de continuar el proper curs…aquesta història no és realista en un món on tot avança menys l’educació de les meves filles. Una educació pública on els meus impostos suposadament arriben per millorar el sistema educatiu. En aquest cas parlo jo sense necessitat de consultar a ningú el que penso. Tinc lliure expressió i basta un petit gest per poder canviar el món, en aquest cas, el sistema educatiu.
Un virus, un bitxo que anomeno jo, ens ha reforçat els llaços afectius dins la llar familiar, ganes de valorar la natura i a prendre a veure l’escola des d’un altre punt. Parlar amb les meves filles on l’escola és l’arrel més important de construcció i alliberació d’idees, d’expressió artística i també de lliure expressió és una part important, on es veuen cada cop més obstacles i limitacions en la societat on vivim. Per què som jo que he de dur a la meva nina, adaptant-me al sistema educatiu, a una revisió del neuropediatre per donar-li uns papers al centre educatiu, dient que te una NEE? I per què ho he de fer si les ajudes/suports arriben quan, després d’anys d’insistir i anar darrera paperassa, no es veu una evolució per cap part?. Tinc coneixements suficients per dir que cada mestre ha de respectar el ritme de cada infant, on es veu reflectit aquest acte?.
L’anuari de l’educació de l’any 2018/19 donava unes xifres de fracàs i absentisme escolar en la nostre comunitat autònoma molt més elevades comparades amb la resta d’altres comunitats autònomes. No m’invento res, hem de ser realistes i posar fil a l’agulla. Al repetir i ser absentista pot produir l’avorriment i la pèrdua d’interès dels infants i joves, en el que quan arriben a la ESO, ja no tenen cap títol; al tenir 16 anys i haver repetit vàries vegades ja no dona peu a seguir esforçant-se sense veure una recompensa o una millora cap aquest sistema obsolet. Entenc aquests joves, entenc la preocupació de les famílies i entenc l’evolució de la majoria d’aquests joves on pot arribar a parar: sense un títol, amb una feina amb baixa remuneració i fent moltes hores, i a llarg plas, sense poder deixar la llar familiar (independització del jove).
Les notes, un altre tema en el que insistir, per què es necessita saber que un nin/a té una o altre nota, per comparar-se, per desmotivar-se, per crear més competitivitat…i això son els valors que es volen fomentar a l’escola? Recordo en el meu temps de la EGB que ens posaven un NM i un PA, i a vegades, un positiu o negatiu, en el que no havia tanta desigualtat. És necessari saber el grau d’intel·ligència d’un infant/jove si es diu que cada un aprèn al seu ritme?
Així i tot dono les gràcies per veure aquestes petites coses, que m’han fet créixer i evolucionar com a persona crítica, reflexiva i compassiva. Agraeixo molt al professorat d’aquesta aventura en el que les meves filles han tingut un aprenentatge intens a la seva infantesa i adolescència, on tot això queda, no al currículum ocult sinó dins el seu cor; que és a partir d’aquí on s’ha de ser un bon professor/a. No només són els exàmens els que ens desanimen sinó també les paraules i la gramàtica que s’empra per comunicar-se amb els menors, amb els nostres fills/es. Per què les paraules creen i la intenció de fer-ho evoluciona a tots els àmbits.
Firmat: Ana Mª Rasero Genovart
